Marxa pels Drets Socials 2015: participa-hi!

576_1393677414863610

Com cada any, i ja en van tres, la Xarxa de Lluita pels Drets Socials de Girona i de Salt organitza la Marxa pels Drets Socials (edició 2015). El dissabte 7 de març a partir de les 11h, davant de la Coma Cros de Salt (cr. Sant Antoni, 1) us esperem per començar la caminada reivindicativa.

?La Marxa ?transcorrerà durant tot el matí fins arribar a la plaça del Vi de Girona.  Durant la Marxa es visitaran diferents espais relacionats amb els drets socials. Uns drets socials, que amb l’excusa de la crisi, ?continuen patint les retallades dels Governs català i espanyol;? i que cal defensar per tal de garantir el nostre benestar col·lectiu.
Al llarg de la Marxa es tindran en compte les darreres retallades en drets socials i les lleis aprovades recentment i que resulten més regressives.? Es realitzaran? accions per exigir la plena ocupació i contra la precarització del treball i pel dret a l’habitatge.? També reivindicarem un sistema sanitari públic, de qualitat i lliure de privatitzacions.? Així mateix, es farà una crida per recuperar l’espai de la Coma Cros per als veïns i veïnes de Salt i convertir-lo en un projecte de gestió comunitària. En arribar a la plaça del Vi, cap a les 13h, es llegirà un manifest final i podrem gaudir d’una actuació del cantautor Joanjo Bosk i d’un vermut popular.
Des de la Xarxa de Lluita pels Drets Socials convidem la ciutadania de Girona, de Salt i d’arreu a participar-hi;? a sortir al carrer de forma alegre i combativa? el dissabte ?7 de març.?

Treball, sostre i dignitat: per tots els drets socials || Marxa pels Drets Socials 2015, Girona-Salt

xds

L’any 2008, amb l’inici de l’actual crisi i la fallida de Lehman Brothers ens deien que s’havia de reformular el capitalismes i que fins i tot ja el podíem donar per acabat com a sistema econòmic. Però ni reformulació ni final, sinó que a partir d’aquell moment vam entrar en una de les fases més descarnades del capitalisme, menys compassives, menys redistributives. La injecció del diner públic a la banca per evitar que els poderosos en sortissin perdent i les crisis dels deutes sobirans han obert aquest nou cicle que alguns en diuen crisi però que pot ser resumit com: “el poder financer ens colla amb els diners que nosaltres li hem prestat”.

I ens colla obligant-nos a privatitzar els serveis públics. Fagocitant-los. Transferint els guanys als privats per tal que gestionin – de forma molt menys eficient i molt menys justa – els serveis de l’Estat del Benestar dels quals ens havíem dotat. Ens trobem davant d’un desmuntatge sistemàtic i premeditat del nostre règim de drets socials, la majoria dels quals estan reconeguts dins la Declaració Universal dels Drets Humans i fins i tot en la Constitució espanyola o en els Estatuts d’Autonomia. Un desmuntatge de drets que s’està duent a terme per la via de les retallades pressupostàries i en el marc d’un procés de conversió en deute públic del deute privat, gegantí, generat durant anys d’especulació.

Ens estan desmuntat les conquestes que van ser assolides amb l’esforç de col·lectius i de moltes persones lluitadores, i gràcies a les quals amplis sectors de la població han pogut gaudir fins fa poc d’un nivell de vida més digne que el que van tenir aquells i aquelles que ens van precedir.

És per no haver de recórrer el mateix camí d’aquestes lluites dels nostres pares, mares, avis i àvies que exigim fer marxa enrere en les retallades que ens afecten, en tots els àmbits: la sanitat, l’ensenyament i les pensions públiques, les prestacions de dependència, la cobertura d’ingressos de les persones aturades o en situació de vulnerabilitat… I al mateix temps, rebutgem la privatització de serveis públics, adreçada a fer negoci amb la nostra salut i amb les nostres vides.

Creiem que cal dir prou i denunciar el desballestament del sistema de salut, de l’Institut Català de la Salut. Cal dir prou al servilisme davant dels interessos de la industria farmacèutica i de productes sanitaris, i als fons d’inversió que han convertit la sanitat en el seu objectiu de negoci, amb la col·laboració necessària de ministres i consellers amb interessos en les empreses que pugnen per gestionar el sistema de salut.

No volem continuar empobrint-nos o emmalaltint per poder salvar els bancs i el capital financer. És per això que cal rebutjar el pagament d’un deute que no hem contribuït a generar i que no és nostre; que no és de la majoria social.

D’aquella època prèvia a l’estafa, quan alguns lligaven els gossos amb llonganisses perquè construïen i especulaven amb el que construïen (però una majoria tot just anàvem tirant) n’arrosseguem d’altres conseqüències. I una d’especialment dramàtica és la de la vulneració d’un dret bàsic que hem d’exercir cada dia: el dret a l’habitatge. Entre 2008 i 2013 a Catalunya s’han comptabilitzat 100.000 procediments d’execució hipotecària, que comporten la pèrdua de moltes llars. Lligada a aquesta realitat, creix la pobresa energètica. Els rebuts han pujat exponencialment de preu i moltes llars (es calcula que un 7%) ja no poden assumir la despesa de mantenir l’habitatge a una temperatura adequada. I tot això – desnonaments i ciutadans que passen fred o que no tenen aigua corrent – es produeix per continuar alimentant els guanys d’aquells bancs que vam rescatar amb els diners de tots i totes i de les empreses energètiques que no han parat d’obtenir beneficis durant tots aquests anys. És per això que exigim la dació en pagament retroactiva, la moratòria dels desnonaments, el lloguer social i la garantia d’accés als subministraments bàsics d’aigua, de llum i de gas.

El sistema de liberalisme econòmic, independentment del cicle, genera problemes recorrents. Un d’aquests és l’atur i la precarització del treball, que té sobretot, a casa nostra, rostre de dona jove. Però que afecta ja a amplíssimes capes de la població i que empobreix les persones i ens empobreix com a societat. Cal, a més, estar atents davant d’una realitat dramàtica, que s’oculta darrera de les estadístiques triomfants: aturats i aturades sense prestació. Les xifres de l’atur registrat no mostren la realitat del mercat de treball, perquè no tothom qui no té feina consta com a aturat. Cal tenir en compte que les reduccions de població total i activa poden reduir l’atur sense crear ocupació. I quan se’n crea, com es crea? Doncs en un mercat cada vegada més desregulat, tenim un exemple a l’empresa AJ RUZ de Sils, que presta serveis a preus de ganga a l’administració local a canvi de maltractar, literalment, els seus treballadors.

Hi ha qui diu que tot plegat ens passa perquè com a ciutadans i ciutadanes hem estat poc exigents davant de la màfia que ha governat, alhora, les institucions i els consells d’administració de les grans empreses. Una màfia que continua instal·lada en la pràctica de no escoltar, de no actuar en benefici de la majoria, de no tenir cap compassió. De no escoltar les nostres necessitats econòmiques, bàsiques, però tampoc les nostres necessitats socials. Necessitats com les demandes de crear espais comunitaris, en els quals conviure i realitzar-nos com a persones i com a societat. Espais com l’Ateneu Popular que els veïns i veïnes de Salt demanen d’instal·lar a la Factoria Cultural Coma-Cros. Un ateneu, en el seu cas, que ha de ser de gestió comunitària i amb titularitat municipal.

Aquesta situació difícil que estem vivint, dramàtica en alguns casos, no ens fa perdre l’esperança. Cada dia que passa creiem amb més convicció que d’altres polítiques són possibles. Polítiques econòmiques de redistribució de la riquesa per salvar als més febles, foment de la sanitat pública per atendre als nostres avis i àvies, polítiques d’educació publica perquè els nostres fills i filles creixin en la solidaritat, polítiques laborals perquè el treball no sigui un mercat, polítiques ciutadanes d’acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans. Anhelem mesures concretes com la Renda Bàsica per a tothom, la dació en pagament de l’habitatge, la gestió pública d’hospitals i centres de salut, l’eliminació de concerts amb l’educació privada, regulacions laborals més justes, l’eliminació dels centres d’internament d’emigrants, la recuperació de les mesures de protecció de les dones maltractades… Però no només anhelem, també ens aixequem i fem acte de presència. Ens aixequem i treballem dia a dia per a fer-ho possible. Necessitem i exigim Treball, Sostre i Dignitat.